A peu de foto, ara en llibre

L’editorial Afers, de Catarroja, ens acaba de publicar el llibre A peu de foto, on es recullen 36 de les entrades que entre setembre de 2010 i novembre de 2011, publicàrem en aquest blog.  El llibre té unes dimensions de 20,5 × 13,5 cm, 140 pàgines i està tirat a una tinta. El preu és de 15 €. Ací us deixem un breu tast amb l’inici de tres de les entrades recollides al volum. Podreu adquirir-lo a llibreries o a comprar-lo on-line a l’editorial.
També podeu adquirir, si en teniu el plaer, la carpeta en edició d’artista A peu de foto, amb les entrades Viatges,  Els pilars de la saviesa, Els negocis estranys, Anglaterra i Adverbis. Es tracta d’un tiratge giclée d’alta qualitat sobre paper de cotó Canson de 210 gr. limitat a 25 còpies signades i numerades en aràbigs en format A4, més una prova d’artista i dues còpies HC (fora de comerç) per als autors i 10 còpies en format A3 signades i numerades en romans més una prova d’artista i dues còpies HC per als autors. Amb l’adquisició de la carpeta se us obsequiarà amb un exemplar del llibre. Per la carpeta podeu fer les vostres comandes a info @ francescvera.com

Viatges

© Francesc Vera: Loggia del Mercato Nuovo, Florència. 2009

·

Ara som en aquella època fatídica de l’any en què els amics, els coneguts i, fins i tot, els simples saludats us expliquen els viatges que han fet. I us trobeu davant de tot el repertori de les misèries i els entreteniments humans: des de la parella d’enamorats que han fet el viatge al Japó per a veure les mil panxes lluentes i rodones de Buda fins al pobre desgraciat que ha anat a Albarracín a cals sogres i l’única cosa bona que li ha passat és que ha dormit a les nits amb una flassada.
Quan jo era petit, això de dormir a les nits amb una flassada no era cap broma. Llavors, la gent no pixava tan alt i es conformava amb poca cosa. Qui es quedava a l’estiu a casa, aguantant la xafogor i traient el nas per la finestra per a refrescar-se, era vist com una pobra ànima sense recursos. Els altres, davant d’aquests desafortunats, no s’estaven de dir: “Noi, quin estiu! La meva dona i jo havíem de dormir tapats!” […]

Els negocis estranys

© Francesc Vera: Vàter públic, Torí. 2010

·

En aquest món de misèria sempre hi ha hagut gent dedicada a guanyar-se la vida de la manera més estranya, perquè la necessitat aguditza l’enginy i obliga, vulguis no vulguis, a prendre’s les coses amb una mica de barra. No fa molts anys, encara vaig conèixer una dona vella, vestida de dol i arrugada com una clova de nou, que passava casa a base de cuinar exclusivament mandonguilles de bacallà. La gent que coneixia l’ofici d’aquesta dona, quan venia l’hora d’esmorzar, anava a la casa, saludava, deia si volia o no allioli, pagava amb moneda engrunada i sortia al carrer amb un entrepà esplendorós. La dona es veia que feia una videta trista i la precarietat de la casa era evident. Amb tot, el negoci de les mandonguilles feia que li durava una pila d’anys. També vaig conèixer un noi que ja en la seva més tendra infantesa cobrava per apallissar algun marrec de la seva edat. No és que el noi fos corpulent o especialment musculat. Més aviat era una mica nyicris i esquifidet, però actuava amb la convicció que li donava l’ofici i pegava, per encàrrec, unes plantofades monumentals. […]

Pis d’estudiants

© Francesc Vera: Mobiliari d’apartament turístic. Fornells, Menorca. 2010

·

Quan jo era estudiant, vaig viure un any a València amb una aragonesa, una americana i un noi de Pego en un cinquè pis sense ascensor del carrer Cardenal Benlloch. Llavors, l’època èpica i esqueixada en què els pisos d’estudiants concentraven tota la salabror de la dissidència política i tota la malícia underground havia quedat enrere i el nostre era, simplement, un pis dessolat i sense concessions, de mobiliari sumaríssim i tronat, fred a l’hivern i sufocant amb el bon temps. L’americana, que era lletja com un cuc i d’un caràcter més eixut que l’espart, tenia sempre a la vora un xicot libanès que li feia l’aleta i que ella, a penes podia, tractava d’humiliar. El noi venia cada dos o tres dies a cercar-la i ella, que en tot el dia no tenia res que fer, ens feia dir que no hi era, o el feia passar i es tancava llavors a la cambra de bany, a pintar-se les ungles dels peus o a llegir el Cosmopolitan, que era l’única lectura que feia. Halil, que així li deien al noi, era un estudiant de medicina de l’últim curs, ben plantat, bru, correcte, un pèl distant. Tenia una conversa ensopida i convencional. De vegades, trèiem el tema de la política i, llavors, se sulfurava una mica parlant de l’estat desastrós i caòtic a què havia quedat reduït el seu país. En ocasions, parlant del Líban, se li escapava un espurna d’antiamericanisme, que ràpidament mirava de dissimular. Era musulmà creient i practicant, segons poguérem deduir, i, contràriament al que sol passar amb els estudiants de medicina, que sempre es volen donar importància i fer-se els interessants, no feia mai al·lusions macabres ni li agradava parlar de malalties. Era un minyó tan enraonat, tan bon jan, tan ben presentat, i d’altra banda, l’americana era tan lletja i ens semblava als altres habitants del pis tan curta de gambals que no ens en sabíem avenir ni trobàvem cap explicació a aquell estrany festeig. […]